TITELLES (2003 - 2008)

Evolució cap a aspectes més psicològics, adoptant diferents estils: simbolisme, surrealisme i expressionisme.

Tota l'obra anterior a la sèrie Allá Lejos, iniciada a partir de 1980, naixia de l'experiència del viatge: el Marroc, Algèria, Mauritània, Tunísia, París, Londres, Turquia, Kurdistan, Albània, Macedònia (actual Macedònia del Nord), Kosovo, Síria i Jordània, reflectint en ella la figura i rostre de la dona àrab i la seua vestimenta (sèries Fetitxes andalusís [1982], Deessa Màscara [1984] i Malhafa [1989]), la vida quotidiana de la seua població en el seu lloc d'origen o de destinació, com a immigrants, a París i Londres (sèries Espills d’un jardí [1991 - 1992] i Gouttes d’or dans la ville [1993] ), la dificultosa travessia del migrant i retalls de la vida que desenvolupa en el seu lloc o diferents llocs de destinació, com l'horta de València o Roquetas de Mar (sèrie Dormir al ras [1994 - 1996]), o l'èxode dels albanesos davant les dificultats de vida al seu país després del canvi del seu sistema polític i la situació de guerra del seu entorn, immers en les anomenades «guerres iugoslaves» (sèrie Apunts Albanesos [1997]).

Després de les tres primeres de la dècada dels 80, a partir de la sèrie Espills d’un jardí es desenvolupa en Enric Alfons una voluntat narrativa sobre les temàtiques al·ludides, fruit d'un compromís personal cap a les persones i col·lectius que viuen en eixes zones i circumstàncies, i una necessitat de captar l'instant valent-se per a això de les xicotetes tauletes de fusta que transporta i pinta in situ.

L'espontaneïtat en la pinzellada, les formes simplificades, el dinàmic vaivé entre primitivisme, expressionisme, abstracció i figuració són -juntament amb la incorporació de paraules, pictogrames i símbols- elements que deriven d'eixa imperiosa necessitat de contar el que veu i com ho veu. La crítica d'art ha destacat el mestratge i fluïdesa d'Alfons en l'ús del color, siga recorrent a una paleta més o menys colorista, de tons vius i alegres, siga emprant tonalitats ombrívoles i apagades, reforçant amb això poderosament el narrat i traslladant a l'espectador les seues emocions davant l'ambient i experiència viscuts en cada cas.

Les sèries Allá Lejos i Titelles naixen a partir de l'any 2000. Les consideracions que l'artista es planteja per aquestes dates són aplicables a ambdues: «Vaig tindre la necessitat de parar, de reflexionar, replantejar-me la meua obra. Aquestes peces que ara exhibisc no obeixen a un viatge, sinó que naixen del coneixement que he adquirit en anys anteriors, amb els meus viatges […] soc pare des de fa poc i això m'ha influït…^[1] ». «…A partir d'eixe bagatge [del viatge i del diari que suposen les tauletes], tracte de pintar des de zero […] necessite que l'obra siga més reflexiva […] seguisc amb la idea del mestissatge».^[2]

Enric Alfons destaca els corrents artístics i, sobretot literaris (com ell mateix explicava) que li inspiraven a l'hora de pintar: en el primer cas Dubuffet, art brut, art africà, art oriental, en particular el japonés; en el cas de la literatura, Goytisolo i Paul Bowles, tan vinculats tots dos, en vida i obra, amb el nord d'Àfrica i sobretot amb el Marroc^[3].

Per la seua focalització tan marcada en la figura de la dona, a la qual dota de gran força i poder, en el seu paper de mare o en altres rols, i centre al voltant de la qual tot gira, a més de per el volum d'obra produït, Allá Lejos adquirix la seua pròpia entitat com a sèrie, si bé conté elements i conviu en alguns moments amb Titelles (per exemple, compartix amb ella el tema dels migrants que treballen en els hivernacles d'Almeria, subjectes dels quadres creats en 2001 en Bajo el plástico, i presents en alguna de les obres d'Allá Lejos).

En els anys següents, eixe procés reflexiu que declarava necessitar, s'enriquix amb moltes més aportacions externes de les que la seua concisió en les entrevistes reflectia, cosa que l'examen dels seus quaderns de notes i dibuixos d'aquests moments deixa patent. En ells observem nombroses referències artístiques, culturals i socials, com per exemple a pintors com Madrazo, Fortuny, Muñoz Degraín, Klimt, Matisse, Picasso, De Kooning o Bacon; a pensaments, frases i obres d'escriptors, pensadors, filòsofs i poetes com Vargas Llosa, Octavio Paz, Proust, John Berger, Camus, Nietzsche, Ezra Pound o Miririda N’Aït Attik; a sensacions provocades per pel·lícules com Viridiana, En tierra de nadie, o La naranja mecánica, o per determinada música, com la d'Omar Metioui. També a esdeveniments de gran impacte, com els crims genocides de la banda paramilitar dels Tigres de Arkan als Balcans, o els atemptats als trens de rodalia de Madrid l'11 de març de 2004.

En definitiva, en el seu nou procés creatiu, confluïxen, d'una banda, tots els factors que formen part intrínseca d'aquest artista d'especial sensibilitat i personalitat: com a base, una sòlida formació acadèmica i una constant actualització a través de la seua labor docent i de l'estudi, a més del bagatge dels seus viatges i l'experiència de la paternitat. D'altra banda, un enriquit procés de reflexió que desencadenarà profundes emocions que necessita traslladar al llenç.

Quant a temàtiques, s'entrellacen les referides al seu compromís amb el món nord-africà i oriental -especialment amb el migrant que fuig de la pobresa i el conflicte- i les relatives a les seues pròpies circumstàncies i emocions personals.

Aquesta varietat es manifesta en la sèrie Titelles, en la qual aborda reiteradament alguns temes fins al punt què podríem parlar de xicotetes sèries dins d'ella. Per exemple, els immigrants collint fruita en els hivernacles d'Almeria (Bajo el plástico, any 2001), que se'ns mostren com a titelles o marionetes; els immigrants de l'Àfrica occidental en les seues trobades al parc del Retiro de Madrid (En el Retiro, any 2004); laberints, sovint conformant el tors dels immigrants del Retiro esmentats o d'un xiquet (2004); els venedors ambulants de flors (2004 i 2005), un flautista, solo o acompanyat d'una cabra (2007), o un xiquet volador (Vals del aire, 2007 i 2008).

Com observem, entren en joc formes, postures o situacions que busquen mostrar els aspectes psicològics i emocionals experimentats pels seus personatges i, com a novetat afegida, pel propi artista.

Alhora que manté les claus del seu particular llenguatge plàstic, madurat entre la gestualitat, la riquesa cromàtica i la densitat de la pinzellada^[4], incorpora diferents estils, des del simbolisme, fins al surrealisme i l'expressionisme, com a palanques per a evidenciar fortes emocions enfront de les situacions viscudes.

Els colors utilitzats són lluminosos i cridaners, amb major o menor riquesa cromàtica en cada ocasió, depenent moltes vegades del nombre d'elements que intervenen en la composició. Així, el fons del quadre s'organitza sovint en requadres de diferent color amb els quals crear espais diferenciats per a cada component de la narrativa.

Les exposicions principals que es van realitzar d'aquesta etapa són: la mostra individual De la serie Titelles, en la Galeria Rafael García, Madrid, desembre 2004 - febrer 2005, i les col·lectives en les quals ha participat amb obres d'aquesta sèrie: 25 anys: Becats Alfons Roig, a la sala Parpalló (de desembre de 2005 a febrer de 2006), organitzada per la Diputació de València i Trenza Trazo. España – México -Taiwán. Obra gráfica, amb exposicions a l’Escuela de Artes Plásticas de la Universidad Autónoma de Sinaloa, Mèxic (maig 2007) i a la Sala del Jardí Botànic de la Universitat de València (novembre-desembre 2007).
                                                  
[1] Article «Enric Alfons expone de nuevo en Valencia tras cinco años de silencio», de C. Aimeur, en Las Provincias, 7 de març de 2003.
[2] Article i «Enric Alfons: “Trato de pintar partiendo de cero”», de R.V.M., en Levante, 8 de març de 2003.
[3] Article «Enric Alfons: “Trato de pintar partiendo de cero”», de R.V.M., en Levante, 8 de març de 2003.
[4] Article «Enric Alfons, serie “Allá Lejos”», en El Punto de las artes, 14 al 20 de març de 2003.