Biografia
Entre cultures: la mirada d'Enric Alfons
Els inicis en la pintura d'Enric Alfons (Cullera, 1949 – València, 2016) es remunten a la seua infantesa quan, en l'àmbit de les seues tasques escolars en el col·legi, només se li permetia utilitzar la seua mà predominant, l'esquerra, per a dibuixar.
Uns anys després, amb una consciència clara que aquesta era la seua vocació, emprén els seus estudis de Belles Arts que, al llarg de la dècada dels setanta, compatibilitzarà amb la creació artística.
En els últims anys de la dècada dels setanta, la seua obra, que en un principi abasta dos vessants, la del mercat (que li assegurava el seu manteniment) i la que donava resposta a la seua consciència política, patix una profunda crisi per motius diversos: afectius, familiars, de desencantament polític i de qüestionament, en el context del Nord Global, de la situació política, social i del mercat de l'art, en contrast amb el que començava a conéixer mirant al Sud.
Enric Alfons forma part de la nova generació d'artistes sorgida en els anys de la Transició. Boye Llorens assenyala: «En un moment com aquell […] es tractava d'agitar sentiments i sacsejar consciències. Davant el fred realisme social predominant des de mitjan seixanta, que posava en valor el sentit objectiu de la pintura […] es van proposar perseguir de manera diversa i eclèctica una major diversitat de les emocions insistint en la immediatesa i la sinceritat d'una mirada subjectiva».[1] «Si la pintura no desperta sentiment, per a mi no és vàlida» (Enric Alfons, 1989).[2]
Un primer viatge al Marroc en 1980 li espenta cap a la cerca d’allò autèntic, virant la seua mirada del nord (modernitat/bloc occidental) cap al sud… Així, la beca obtinguda en la convocatòria Premi Alfons Roig en la seua primera edició (1981), li permet establir-se durant tres mesos en la medina de Fes, completant la ja iniciada sèrie Fetitxes andalusins amb motiu de la seua presentació al citat Premi. «Crec que m'identifique amb l'essència del món aràbic. I no em canse de pintar els Fetitxes andalusís», declarava per eixes dates.[3]
Fins a tal punt era i va ser així que, a partir de llavors, el món àrab i oriental serà present en totes les seues sèries, sense excepció —Fetitxes andalusins, Deessa Màscara, Malhafa, Espills d’un jardí i Gouttes d’or dans la ville, Dormir al Ras, Albaneses, Allá Lejos, Titelles, Entre comedores de harira, Epílogo: introspecciones[4]—, encara que fora amb el focus posat en diferents temàtiques i adoptant diversos estils i tècniques (figurativisme, neoexpressionisme, o sintetisme), i molt sovint amb la dona com a leitmotiv.
El seu brollador, inesgotable, d'inspiració van ser els viatges: el Marroc, Tunísia, Mauritània, Algèria, Turquia, Kurdistan, París i Londres, Albània, Macedònia (actual Macedònia del Nord), Síria i Jordània, que tenen la seua projecció i donen els seus fruits tant en els quadres realitzats en l'estudi com, d'una manera singular, en les seues preuades tauletes pintades in situ.
Conforme va ampliant el seu coneixement sobre les cultures i problemàtiques que oferixen eixos entorns, també creix la seua implicació i compromís. És una postura que apunta decididament en els inicis dels noranta, i adquirix fermesa amb la sèrie Dormir al Ras, amb el drama dels caiucs en l'Estret i l'explotació de l'immigrant magrebí.
Així ho destaca la poeta i escriptora, Estrella Correcher Julià (Estel Julià)[5] en les conclusions de la conferència que va pronunciar en l'àmbit de les XIII Jornades d'Estudis de Cullera, de 2017, dedicades a Enric Alfons, i en les quals assenyala que «El discurs artístic d'Enric Alfons ha sigut capaç de produir un coneixement sobre l'altre, així com traslladar el seu sistema cultural mitjançant la pràctica artística. Revisar hui la seua obra suposa revitalitzar el missatge sociològic que transmet.»
Una segona faceta a destacar d'Enric Alfons és la docent, que desenvolupa des de 1981 com a professor de dibuix en la Facultat de Belles Arts de València i que corre en paral·lel amb la seua activitat artística. Obté el doctorat cum laude en 1987, amb la tesi Sobre el Art Brut: las creaciones de Pepe de Valencia, dedicada a Jean Dubuffet, i busca de nou l'objecte de la seua investigació en allò més autèntic, en aquest cas l'expressió més pura i incontaminada de l'impuls artístic.
Va ser un professor enormement valorat pels seus alumnes, per la seua bonhomia i competent desenvolupament de la docència i per la seua profunda implicació amb el creixement de tot el potencial de l'alumnat. El seu exercici li permet mantindre's informat, al corrent de l'evolució de l'art del seu moment i sempre investigant, com a estudiós apassionat, en les arrels històriques.
Va trobar així el perfecte encaix que li va permetre viure la seua vida exactament com volia i gaudia, sense necessitat de sotmetre's als cànons del mercat del moment, exercint, vocacionalment, totes dues «professions» —la de docent i la de pintor—, permeables entre si en tant que cadascuna d'elles servia d'experiència i formació beneficiosa i nutrient per a l'altra.
Al llarg de la seua trajectòria va rebre nombrosos premis i beques, va realitzar importants i valorades exposicions, individuals i col·lectives, i la seua obra s'arreplega en diversos museus i institucions públiques.
El seu discurs, marcat pel compromís i la denúncia, cobra cada dia més rellevància. La narcotització de la nostra societat occidental, a la qual al·ludix Estel Julià en la seua conferència, i «la insolidaritat a les portes de la incivilitzada Europa», com assenyala l'escriptor i periodista Abelardo Muñoz[6], resulten cada vegada més insostenibles. Per això, es tornen imprescindibles, també des de l'art i la cultura, totes les manifestacions de visibilització dels drames humans que, per desenes, van estenent-se pel món -molts d'ells nascuts de conflictes, clamoroses injustícies o emergència climàtica-, en defensa de valors com la humanitat i la solidaritat.
[1] Text del comissari de l'exposició Enric Alfons. Viatjar, conéixer, pintar, Boye Llorens Peters, en el catàleg d'aquesta, editat per l’Ajuntament de Cullera, 2018.
[2] Entrevista de Mª Ángeles Arazo a Enric Alfons en Las Provincias, 2 de novembre de 1989.
[3] Entrevista de Mª Ángeles Arazo a Enric Alfons en Las Provincias, 18 de novembre de 1982.
[4] Aquesta última denominació, assignada després d'un aprofundiment en la seua obra posterior a la seua defunció.
[5] Estel Julià coneix i s'interessa per l'obra d'Enric Alfons a partir de 2010 i fa diversos treballs sobre la seua obra artística, que es presenten en les edicions IV i V del Seminari d'Estudis Transversals, organitzats pel Grup d'Estudis Transversals (GET) de la Universitat d'Alacant. Aquests treballs poden veure's amb més detall en l'apartat «Bibliografia».
[6] Text d'aquest autor en el catàleg de l'exposició Enric Alfons. Viatjar, conéixer, pintar, editat per l’Ajuntament de Cullera, 2018.
Uns anys després, amb una consciència clara que aquesta era la seua vocació, emprén els seus estudis de Belles Arts que, al llarg de la dècada dels setanta, compatibilitzarà amb la creació artística.
En els últims anys de la dècada dels setanta, la seua obra, que en un principi abasta dos vessants, la del mercat (que li assegurava el seu manteniment) i la que donava resposta a la seua consciència política, patix una profunda crisi per motius diversos: afectius, familiars, de desencantament polític i de qüestionament, en el context del Nord Global, de la situació política, social i del mercat de l'art, en contrast amb el que començava a conéixer mirant al Sud.
Enric Alfons forma part de la nova generació d'artistes sorgida en els anys de la Transició. Boye Llorens assenyala: «En un moment com aquell […] es tractava d'agitar sentiments i sacsejar consciències. Davant el fred realisme social predominant des de mitjan seixanta, que posava en valor el sentit objectiu de la pintura […] es van proposar perseguir de manera diversa i eclèctica una major diversitat de les emocions insistint en la immediatesa i la sinceritat d'una mirada subjectiva».[1] «Si la pintura no desperta sentiment, per a mi no és vàlida» (Enric Alfons, 1989).[2]
Un primer viatge al Marroc en 1980 li espenta cap a la cerca d’allò autèntic, virant la seua mirada del nord (modernitat/bloc occidental) cap al sud… Així, la beca obtinguda en la convocatòria Premi Alfons Roig en la seua primera edició (1981), li permet establir-se durant tres mesos en la medina de Fes, completant la ja iniciada sèrie Fetitxes andalusins amb motiu de la seua presentació al citat Premi. «Crec que m'identifique amb l'essència del món aràbic. I no em canse de pintar els Fetitxes andalusís», declarava per eixes dates.[3]
Fins a tal punt era i va ser així que, a partir de llavors, el món àrab i oriental serà present en totes les seues sèries, sense excepció —Fetitxes andalusins, Deessa Màscara, Malhafa, Espills d’un jardí i Gouttes d’or dans la ville, Dormir al Ras, Albaneses, Allá Lejos, Titelles, Entre comedores de harira, Epílogo: introspecciones[4]—, encara que fora amb el focus posat en diferents temàtiques i adoptant diversos estils i tècniques (figurativisme, neoexpressionisme, o sintetisme), i molt sovint amb la dona com a leitmotiv.
El seu brollador, inesgotable, d'inspiració van ser els viatges: el Marroc, Tunísia, Mauritània, Algèria, Turquia, Kurdistan, París i Londres, Albània, Macedònia (actual Macedònia del Nord), Síria i Jordània, que tenen la seua projecció i donen els seus fruits tant en els quadres realitzats en l'estudi com, d'una manera singular, en les seues preuades tauletes pintades in situ.
Conforme va ampliant el seu coneixement sobre les cultures i problemàtiques que oferixen eixos entorns, també creix la seua implicació i compromís. És una postura que apunta decididament en els inicis dels noranta, i adquirix fermesa amb la sèrie Dormir al Ras, amb el drama dels caiucs en l'Estret i l'explotació de l'immigrant magrebí.
Així ho destaca la poeta i escriptora, Estrella Correcher Julià (Estel Julià)[5] en les conclusions de la conferència que va pronunciar en l'àmbit de les XIII Jornades d'Estudis de Cullera, de 2017, dedicades a Enric Alfons, i en les quals assenyala que «El discurs artístic d'Enric Alfons ha sigut capaç de produir un coneixement sobre l'altre, així com traslladar el seu sistema cultural mitjançant la pràctica artística. Revisar hui la seua obra suposa revitalitzar el missatge sociològic que transmet.»
Una segona faceta a destacar d'Enric Alfons és la docent, que desenvolupa des de 1981 com a professor de dibuix en la Facultat de Belles Arts de València i que corre en paral·lel amb la seua activitat artística. Obté el doctorat cum laude en 1987, amb la tesi Sobre el Art Brut: las creaciones de Pepe de Valencia, dedicada a Jean Dubuffet, i busca de nou l'objecte de la seua investigació en allò més autèntic, en aquest cas l'expressió més pura i incontaminada de l'impuls artístic.
Va ser un professor enormement valorat pels seus alumnes, per la seua bonhomia i competent desenvolupament de la docència i per la seua profunda implicació amb el creixement de tot el potencial de l'alumnat. El seu exercici li permet mantindre's informat, al corrent de l'evolució de l'art del seu moment i sempre investigant, com a estudiós apassionat, en les arrels històriques.
Va trobar així el perfecte encaix que li va permetre viure la seua vida exactament com volia i gaudia, sense necessitat de sotmetre's als cànons del mercat del moment, exercint, vocacionalment, totes dues «professions» —la de docent i la de pintor—, permeables entre si en tant que cadascuna d'elles servia d'experiència i formació beneficiosa i nutrient per a l'altra.
Al llarg de la seua trajectòria va rebre nombrosos premis i beques, va realitzar importants i valorades exposicions, individuals i col·lectives, i la seua obra s'arreplega en diversos museus i institucions públiques.
El seu discurs, marcat pel compromís i la denúncia, cobra cada dia més rellevància. La narcotització de la nostra societat occidental, a la qual al·ludix Estel Julià en la seua conferència, i «la insolidaritat a les portes de la incivilitzada Europa», com assenyala l'escriptor i periodista Abelardo Muñoz[6], resulten cada vegada més insostenibles. Per això, es tornen imprescindibles, també des de l'art i la cultura, totes les manifestacions de visibilització dels drames humans que, per desenes, van estenent-se pel món -molts d'ells nascuts de conflictes, clamoroses injustícies o emergència climàtica-, en defensa de valors com la humanitat i la solidaritat.
[1] Text del comissari de l'exposició Enric Alfons. Viatjar, conéixer, pintar, Boye Llorens Peters, en el catàleg d'aquesta, editat per l’Ajuntament de Cullera, 2018.
[2] Entrevista de Mª Ángeles Arazo a Enric Alfons en Las Provincias, 2 de novembre de 1989.
[3] Entrevista de Mª Ángeles Arazo a Enric Alfons en Las Provincias, 18 de novembre de 1982.
[4] Aquesta última denominació, assignada després d'un aprofundiment en la seua obra posterior a la seua defunció.
[5] Estel Julià coneix i s'interessa per l'obra d'Enric Alfons a partir de 2010 i fa diversos treballs sobre la seua obra artística, que es presenten en les edicions IV i V del Seminari d'Estudis Transversals, organitzats pel Grup d'Estudis Transversals (GET) de la Universitat d'Alacant. Aquests treballs poden veure's amb més detall en l'apartat «Bibliografia».
[6] Text d'aquest autor en el catàleg de l'exposició Enric Alfons. Viatjar, conéixer, pintar, editat per l’Ajuntament de Cullera, 2018.
