Notes de viatge: quaderns y tauletes
Viatges que van moldear una obra única
E L S V I A T G E S
Veure més
El segell distintiu d'Enric Alfons com a pintor es troba, sens dubte, en l'obra nascuda dels seus viatges, viscuts d'una manera singular: submergint-se profundament en cultures distintes a la pròpia, amb una implicació genuïna i un compromís fervent que impregnen cada pinzellada i que s'allunya de la tradicional visió eurocentrista de l’«altre exòtic».
Aquesta trajectòria li suposa trencar un altre motle, alguna cosa que no li és alié des de la seua primera joventut. Una especial sensibilitat cap a la bellesa de l'incomparable entorn en el qual transcorre la seua infància en la seua Cullera natal li portarà, tal vegada, a buscar més enllà una manera d'expressar-se, esperonat per una insaciable curiositat que requerix trencar estretors, fronteres i límits, i que li conferix la fortalesa necessària per a desafiar tabús, soltar les primeres amarres i eixir-se d'un món, en aquells dies quasi exclusivament agrícola i pesquer, al qual, en un principi, semblava predestinat.
Així, vencent dificultats de tota mena, s'orienta cap als estudis superiors de Belles Arts que, al llarg de la dècada dels setanta, compatibilitzarà amb la creació artística, realitzant individuals i presentant-se, amb bons resultats, a convocatòries de premis, ajudes i beques per a ampliació d'estudis. En els inicis dels huitanta, ja llicenciat, iniciarà la seua labor docent.
La seua obra, prèviament dividida en dos vessants, una orientada al mercat, que assegurava el seu manteniment, i una altra de caràcter polític, vinculada a la seua militància d'esquerres, entra en crisis per diversos factors, tant afectius i familiars, com a intel·lectuals, lligats al qüestionament de la situació social, política i del mercat de l'art, tant en el seu entorn més pròxim, València, com, en un sentit més ampli, en el context del Nord Global.
En referir-se al camí que a partir d'eixos moments emprén, resulta revelador que el descriga com a «fugida» al Sud i cerca de l'autèntic.
Després d'un primer viatge al Marroc, va manifestar sentir atracció i passió cap a eixe Sud i una afinitat pròxima, fins i tot, a un desig d'identificació: «Em semblava descobrir les primeres cultures agràries,… M'acollien en els llogarets amb una hospitalitat que mai podré oblidar…»; vestit amb la gel·laba, s'inserix discretament a la foto del llogaret com un més, amb el seu quadern o tauletes, en les quals va prenent notes o pintant.
Aquesta inclinació es reflectix en múltiples aspectes de la seua vida, des de l'àmbit personal, caracteritzat per costums marcadament sobris, fins a l'acadèmic, com ho demostra l'elecció de l’«art brut» com a tema de la seua tesi doctoral[1], la impartició en 1989 del curs de Doctorat «Expressions marginals», o direccions de tesis sobre pintors naïf.
Lliure ja, per la seua nova situació laboral, de les imposicions del mercat, la seua pintura dona curs a una creativitat primigènia, que li porta, en un primer moment, a desenvolupar un primitivisme de gran impacte, amb una temàtica formal que harmonitza perfectament amb aquesta tendència: els fetitxes, la màscara, la malhafa[2], un primitivisme que continuarà present, encara que d'una altra manera, en etapes posteriors.
A mesura que la convivència i, a vegades, l'amistat amb les poblacions locals li permeten aprofundir en les seues realitats, adquirix el compromís que la seua pintura siga el seu reflex, descripció i narració, amb els seus moments més quotidians, més festius o més dramàtics: la migdiada en el llogaret maurità, l'acolorit ambient d'un mercat a Larraix, el descans dominical dels immigrants africans en un parc parisenc, l'angoixant travessia en la pastera creuant l'estret, el no menys dramàtic èxode albanés dels noranta, l'esdevenir en els menjadors populars de harira marroquins…
Van ser vint anys, des dels huitanta, de nombrosos viatges, tan freqüents i duradors com la seua labor docent li ho permetia: el Marroc, Tunísia, Mauritània, Algèria, Turquia, Kurdistan, París i Londres, Albània, Macedònia del Nord, Síria i Jordània.
La pintura va ser la seua vida, i la vida per a la seua pintura van ser els viatges. Fins i tot quan, cap als inicis d'aquest segle, per circumstàncies familiars, van cessar aquests viatges vinculats a l'activitat artística, el seu cap i esperit no van deixar d'estar connectats amb aquells mons a través de la rememoració, com testifiquen les obres d'eixes èpoques.
Passada la cinquantena, la vida li va portar a realitzar un altre tipus de viatge, cap a l'interior de si mateix. Els seus quadres, quaderns i tauletes (element supervivent de l’ «altre» viatge) ens mostren el reflex de les seues emocions i sentiments, en gran manera cap als successos del seu entorn, però també cap als esdeveniments socials o polítics que se succeïen, influïts, en la seua plasmació en dibuix o pintura, pels records d'aquells viatges passats i per algun altre puntual que va poder realitzar, a mode de recàrrega, pel seu benvolgut el Marroc.
El seu amic, l'escriptor Ferran Cremades i Arlandis, va ser company viatger en aquelles primeres incursions, i coprotagonista, amb els seus textos, en una de les més importants exposicions d'Enric Alfons, Deessa Màscara, que al juliol de 1984 es va mostrar a la Sala d'Exposicions de la Caixa de Pensions, a València.
En el seu text-homenatge, Itinerari sense fi (tardor 2017)[3], realitza una bella oda cap a l'activitat viatgera del pintor. A tall d'exemple, destaquem aquesta frase: «Un dels seus desafiaments va ser trencar la rigidesa que suposen els llenguatges establits, així com les fronteres indestructibles que li allunyaven de la cerca de l'Altre».
A l'agost de 2018 es va dur a terme en la seua Cullera natal l'exposició Viajar, conocer, pintar, organitzada pel seu Ajuntament. La temàtica triada, com es pot apreciar, són els viatges, considerant que era el millor homenatge possible a qui moltes vegades s'ha denominat el pintor viatger.
En el catàleg d'eixa mostra s'inclouen els textos del comissari de l'exposició, Boye Llorens Peters, coordinador i comissari d'exposicions, del catedràtic i crític d'art, Román de la Calle i de l'escriptor, Abelardo Muñoz[4].
Boye Llorens assenyala com les tauletes d'Enric Alfons porten al record les taules de Pinazo i enllaça la idea que tots dos artistes van fer de la pintura raó de la seua existència i van permetre que aquesta marcara les pautes de la seua evolució, sent el viatge per a Alfons el motiu principal, encara que, assenyala, l'interés de fons era la pintura mateixa.
«El compromís i esforç que proposa Alfons és conéixer les cultures dels nostres veïns mediterranis». Per concloure, que es planteja el viatge per la seua necessitat de pintar i que prompte descobrix que eixa necessitat comporta la de conéixer a través de la pintura.
La contribució de Román de la Calle, a la mostra i el catàleg, cobra especial rellevància en el seu context, ja que, com a comissari i crític d'art, va conéixer i va seguir durant anys la trajectòria del pintor. Testimoni, des dels inicis dels anys huitanta, de la seua evolució, el seu coneixement profund i pròxim de l'obra d'Alfons permet al crític oferir un valuós testimoniatge de la carrera de l'artista.
De la Calle forma part del Jurat dels Premis i Beques Alfons Roig en la seua primera edició, la de 1981, i és en aquest moment quan coneix a Enric Alfons, que obté una de les beques. «El projecte que, aprofitant la beca, així aconseguia finançament, … va ser capaç de donar resposta a un sentiment fins llavors retingut i va emprendre amb afany la fugida cap al Sud …atractiu programa de cerca i alliberament, idoni per a ser adoptat i compartit … per un subjecte somiador de mons, que reivindicava el seu propi univers personal, precisament en eixe tipus emancipador de viatges».
Abelardo Muñoz, per part seua, que aporta com a valor afegit significatius punts de connexió amb Enric Alfons, com ara el seu esperit viatger, estades al Marroc[5] i trobades a València i al mateix Marroc, compon un bell text en el qual posa en valor la perspectiva adoptada pel pintor, tant per la seua actitud quan es troba en ple periple, com per la concreta plasmació que posteriorment realitza en la seua obra: «No hi ha mirada occidental en Alfons, hi ha fusió radical amb l'ambient i acostament a les gents. Es tracta, també, d'un pintor amb traces d'antropòleg i cronista social; aquell que mira on ningú mira».
ELS QUADERNS I LES TAULETES
A més d'amb la seua càmera de fotos, Enric Alfons recorre diferents camins i destins geogràfics en un primer moment amb els seus quaderns, i un poc més endavant -a partir dels anys noranta- també amb unes xicotetes tauletes de fusta, que li permetien captar els fets i les sensacions en el mateix moment en els quals estaven succeint, així com també, en el cas de les tauletes, l'ambient i el color de les escenes que se li presentaven.
Aquesta obra de xicotet format d’, aproximadament, 20 x 30 centímetres, era transportada en un bagul de grandària variable depenent de la duració del viatge. Sense comptar amb vehicle propi, molts ens continuem preguntant com realitzava, amb semblant equipatge, eixos desplaçaments de milers de quilòmetres, en els plens de gom a gom taxis o autobusos locals.
Per a Boye Llorens, la incorporació al procés artístic de les tauletes, suposa l'inici d'una forta personalitat pròpia com a pintor. El seu interés, remarca, era reflectir els efectes visuals dels contrastos de color i de llum que definien les formes de les figures; ho abordava experimentant amb les diferents tècniques d'aplicació de la pintura. L'ús de la taula li permet modelar les figures i donar cos a les composicions mitjançant el color aconseguint, amb la mescla de l'oli in situ, la seua aplicació veraç. Tan interessants resulten les tauletes per a descobrir quines eren les seues inquietuds que, afig, transcendixen la naturalesa del pur esbós i constituixen obres en si mateixes.
No les va abandonar ni tan sols quan va emprendre el seu viatge interior, adquirint, en paraules també de Llorens, una depuració estilística més sofisticada, més d'acord amb el plantejament autoreflexiu.
En aquest apartat arrepleguem algun exemple de quaderns, per la seua bellesa i testimoniatge de primers anys d'aquesta travessia, però volem que l'autèntic protagonisme recaiga en les preuades tauletes, que va anar deixant al llarg del camí, com assenyala Román de la Calle, el pintor viatger, «convertides en petjades personals, fins i tot en els seus darrers passejos vitals».
[1] 1987, «Sobre el Art Brut: las creaciones de Pepe de Valencia», dirigida per Juan Ángel Blasco Carrascosa, amb qualificació cum laude.
[2] la malhafa és un tipus de vel de cridaners estampats que cobreix el cos i el cap de la dona de la regió del Sàhara.
[3] Aquest text pot llegir-se complet en la pàgina web de Cremades, https://ferrancremades.es/index.php/art__cultura/enric-alfons/
[4] Viajar, conocer pintar, Ajuntament de Cullera, 2018. El catàleg inclou textos de Boye Llorens Peters: Viajar, conocer, pintar: Román de la Calle: Recordando la trayectoria artística de Enric Alfons. Notes on de road; Abelardo Muñoz: Los baúles de Enric.
[5] En el seu llibre Exilio Atlántico (Ediciones Canibaal, 2018), narra, a mode de notes de viatge, els seus viatges i estades al Marroc, especialment la realitzada durant uns mesos, en els noranta, a Larraix, Jemis Sahel i Tànger.
Aquesta trajectòria li suposa trencar un altre motle, alguna cosa que no li és alié des de la seua primera joventut. Una especial sensibilitat cap a la bellesa de l'incomparable entorn en el qual transcorre la seua infància en la seua Cullera natal li portarà, tal vegada, a buscar més enllà una manera d'expressar-se, esperonat per una insaciable curiositat que requerix trencar estretors, fronteres i límits, i que li conferix la fortalesa necessària per a desafiar tabús, soltar les primeres amarres i eixir-se d'un món, en aquells dies quasi exclusivament agrícola i pesquer, al qual, en un principi, semblava predestinat.
Així, vencent dificultats de tota mena, s'orienta cap als estudis superiors de Belles Arts que, al llarg de la dècada dels setanta, compatibilitzarà amb la creació artística, realitzant individuals i presentant-se, amb bons resultats, a convocatòries de premis, ajudes i beques per a ampliació d'estudis. En els inicis dels huitanta, ja llicenciat, iniciarà la seua labor docent.
La seua obra, prèviament dividida en dos vessants, una orientada al mercat, que assegurava el seu manteniment, i una altra de caràcter polític, vinculada a la seua militància d'esquerres, entra en crisis per diversos factors, tant afectius i familiars, com a intel·lectuals, lligats al qüestionament de la situació social, política i del mercat de l'art, tant en el seu entorn més pròxim, València, com, en un sentit més ampli, en el context del Nord Global.
En referir-se al camí que a partir d'eixos moments emprén, resulta revelador que el descriga com a «fugida» al Sud i cerca de l'autèntic.
Després d'un primer viatge al Marroc, va manifestar sentir atracció i passió cap a eixe Sud i una afinitat pròxima, fins i tot, a un desig d'identificació: «Em semblava descobrir les primeres cultures agràries,… M'acollien en els llogarets amb una hospitalitat que mai podré oblidar…»; vestit amb la gel·laba, s'inserix discretament a la foto del llogaret com un més, amb el seu quadern o tauletes, en les quals va prenent notes o pintant.
Aquesta inclinació es reflectix en múltiples aspectes de la seua vida, des de l'àmbit personal, caracteritzat per costums marcadament sobris, fins a l'acadèmic, com ho demostra l'elecció de l’«art brut» com a tema de la seua tesi doctoral[1], la impartició en 1989 del curs de Doctorat «Expressions marginals», o direccions de tesis sobre pintors naïf.
Lliure ja, per la seua nova situació laboral, de les imposicions del mercat, la seua pintura dona curs a una creativitat primigènia, que li porta, en un primer moment, a desenvolupar un primitivisme de gran impacte, amb una temàtica formal que harmonitza perfectament amb aquesta tendència: els fetitxes, la màscara, la malhafa[2], un primitivisme que continuarà present, encara que d'una altra manera, en etapes posteriors.
A mesura que la convivència i, a vegades, l'amistat amb les poblacions locals li permeten aprofundir en les seues realitats, adquirix el compromís que la seua pintura siga el seu reflex, descripció i narració, amb els seus moments més quotidians, més festius o més dramàtics: la migdiada en el llogaret maurità, l'acolorit ambient d'un mercat a Larraix, el descans dominical dels immigrants africans en un parc parisenc, l'angoixant travessia en la pastera creuant l'estret, el no menys dramàtic èxode albanés dels noranta, l'esdevenir en els menjadors populars de harira marroquins…
Van ser vint anys, des dels huitanta, de nombrosos viatges, tan freqüents i duradors com la seua labor docent li ho permetia: el Marroc, Tunísia, Mauritània, Algèria, Turquia, Kurdistan, París i Londres, Albània, Macedònia del Nord, Síria i Jordània.
La pintura va ser la seua vida, i la vida per a la seua pintura van ser els viatges. Fins i tot quan, cap als inicis d'aquest segle, per circumstàncies familiars, van cessar aquests viatges vinculats a l'activitat artística, el seu cap i esperit no van deixar d'estar connectats amb aquells mons a través de la rememoració, com testifiquen les obres d'eixes èpoques.
Passada la cinquantena, la vida li va portar a realitzar un altre tipus de viatge, cap a l'interior de si mateix. Els seus quadres, quaderns i tauletes (element supervivent de l’ «altre» viatge) ens mostren el reflex de les seues emocions i sentiments, en gran manera cap als successos del seu entorn, però també cap als esdeveniments socials o polítics que se succeïen, influïts, en la seua plasmació en dibuix o pintura, pels records d'aquells viatges passats i per algun altre puntual que va poder realitzar, a mode de recàrrega, pel seu benvolgut el Marroc.
El seu amic, l'escriptor Ferran Cremades i Arlandis, va ser company viatger en aquelles primeres incursions, i coprotagonista, amb els seus textos, en una de les més importants exposicions d'Enric Alfons, Deessa Màscara, que al juliol de 1984 es va mostrar a la Sala d'Exposicions de la Caixa de Pensions, a València.
En el seu text-homenatge, Itinerari sense fi (tardor 2017)[3], realitza una bella oda cap a l'activitat viatgera del pintor. A tall d'exemple, destaquem aquesta frase: «Un dels seus desafiaments va ser trencar la rigidesa que suposen els llenguatges establits, així com les fronteres indestructibles que li allunyaven de la cerca de l'Altre».
A l'agost de 2018 es va dur a terme en la seua Cullera natal l'exposició Viajar, conocer, pintar, organitzada pel seu Ajuntament. La temàtica triada, com es pot apreciar, són els viatges, considerant que era el millor homenatge possible a qui moltes vegades s'ha denominat el pintor viatger.
En el catàleg d'eixa mostra s'inclouen els textos del comissari de l'exposició, Boye Llorens Peters, coordinador i comissari d'exposicions, del catedràtic i crític d'art, Román de la Calle i de l'escriptor, Abelardo Muñoz[4].
Boye Llorens assenyala com les tauletes d'Enric Alfons porten al record les taules de Pinazo i enllaça la idea que tots dos artistes van fer de la pintura raó de la seua existència i van permetre que aquesta marcara les pautes de la seua evolució, sent el viatge per a Alfons el motiu principal, encara que, assenyala, l'interés de fons era la pintura mateixa.
«El compromís i esforç que proposa Alfons és conéixer les cultures dels nostres veïns mediterranis». Per concloure, que es planteja el viatge per la seua necessitat de pintar i que prompte descobrix que eixa necessitat comporta la de conéixer a través de la pintura.
La contribució de Román de la Calle, a la mostra i el catàleg, cobra especial rellevància en el seu context, ja que, com a comissari i crític d'art, va conéixer i va seguir durant anys la trajectòria del pintor. Testimoni, des dels inicis dels anys huitanta, de la seua evolució, el seu coneixement profund i pròxim de l'obra d'Alfons permet al crític oferir un valuós testimoniatge de la carrera de l'artista.
De la Calle forma part del Jurat dels Premis i Beques Alfons Roig en la seua primera edició, la de 1981, i és en aquest moment quan coneix a Enric Alfons, que obté una de les beques. «El projecte que, aprofitant la beca, així aconseguia finançament, … va ser capaç de donar resposta a un sentiment fins llavors retingut i va emprendre amb afany la fugida cap al Sud …atractiu programa de cerca i alliberament, idoni per a ser adoptat i compartit … per un subjecte somiador de mons, que reivindicava el seu propi univers personal, precisament en eixe tipus emancipador de viatges».
Abelardo Muñoz, per part seua, que aporta com a valor afegit significatius punts de connexió amb Enric Alfons, com ara el seu esperit viatger, estades al Marroc[5] i trobades a València i al mateix Marroc, compon un bell text en el qual posa en valor la perspectiva adoptada pel pintor, tant per la seua actitud quan es troba en ple periple, com per la concreta plasmació que posteriorment realitza en la seua obra: «No hi ha mirada occidental en Alfons, hi ha fusió radical amb l'ambient i acostament a les gents. Es tracta, també, d'un pintor amb traces d'antropòleg i cronista social; aquell que mira on ningú mira».
ELS QUADERNS I LES TAULETES
A més d'amb la seua càmera de fotos, Enric Alfons recorre diferents camins i destins geogràfics en un primer moment amb els seus quaderns, i un poc més endavant -a partir dels anys noranta- també amb unes xicotetes tauletes de fusta, que li permetien captar els fets i les sensacions en el mateix moment en els quals estaven succeint, així com també, en el cas de les tauletes, l'ambient i el color de les escenes que se li presentaven.
Aquesta obra de xicotet format d’, aproximadament, 20 x 30 centímetres, era transportada en un bagul de grandària variable depenent de la duració del viatge. Sense comptar amb vehicle propi, molts ens continuem preguntant com realitzava, amb semblant equipatge, eixos desplaçaments de milers de quilòmetres, en els plens de gom a gom taxis o autobusos locals.
Per a Boye Llorens, la incorporació al procés artístic de les tauletes, suposa l'inici d'una forta personalitat pròpia com a pintor. El seu interés, remarca, era reflectir els efectes visuals dels contrastos de color i de llum que definien les formes de les figures; ho abordava experimentant amb les diferents tècniques d'aplicació de la pintura. L'ús de la taula li permet modelar les figures i donar cos a les composicions mitjançant el color aconseguint, amb la mescla de l'oli in situ, la seua aplicació veraç. Tan interessants resulten les tauletes per a descobrir quines eren les seues inquietuds que, afig, transcendixen la naturalesa del pur esbós i constituixen obres en si mateixes.
No les va abandonar ni tan sols quan va emprendre el seu viatge interior, adquirint, en paraules també de Llorens, una depuració estilística més sofisticada, més d'acord amb el plantejament autoreflexiu.
En aquest apartat arrepleguem algun exemple de quaderns, per la seua bellesa i testimoniatge de primers anys d'aquesta travessia, però volem que l'autèntic protagonisme recaiga en les preuades tauletes, que va anar deixant al llarg del camí, com assenyala Román de la Calle, el pintor viatger, «convertides en petjades personals, fins i tot en els seus darrers passejos vitals».
[1] 1987, «Sobre el Art Brut: las creaciones de Pepe de Valencia», dirigida per Juan Ángel Blasco Carrascosa, amb qualificació cum laude.
[2] la malhafa és un tipus de vel de cridaners estampats que cobreix el cos i el cap de la dona de la regió del Sàhara.
[3] Aquest text pot llegir-se complet en la pàgina web de Cremades, https://ferrancremades.es/index.php/art__cultura/enric-alfons/
[4] Viajar, conocer pintar, Ajuntament de Cullera, 2018. El catàleg inclou textos de Boye Llorens Peters: Viajar, conocer, pintar: Román de la Calle: Recordando la trayectoria artística de Enric Alfons. Notes on de road; Abelardo Muñoz: Los baúles de Enric.
[5] En el seu llibre Exilio Atlántico (Ediciones Canibaal, 2018), narra, a mode de notes de viatge, els seus viatges i estades al Marroc, especialment la realitzada durant uns mesos, en els noranta, a Larraix, Jemis Sahel i Tànger.
