APUNTS ALBANESOS (1997)

Interaccions amb l'entorn en els difícils moments de transició a Albània. De la imatge al signe.

Després d'un primer viatge al Marroc en 1980, la mirada d'Enric Alfons es queda definitivament atrapada pel món àrab, d'aquí ve que l'ajuda obtinguda amb la beca Alfons Roig, en la seua primera edició de 1981, la destinara a viatjar pel nord d'Àfrica.

En les seues tres primeres sèries –Fetitxes andalusins (1982), Deessa Màscara (1984) i Malhafa (1989)- pren com a leitmotiv la figura de la dona. En les seues següents sèries, Espills d’un jardí (1991 – 1992) i Gouttes d’or dans la ville (1993), fruit dels seus continus viatges en aquest entorn, sorgix una voluntat narrativa al voltant de la vida quotidiana de la persona nord-africana o subsahariana, en el seu lloc d'origen o com a immigrant en un país europeu, alhora que una necessitat d'atrapar l'instant, la qual cosa li porta a mostrar en les seues obres multiplicitat de formes, més simplificades, i a incorporar al seu equipatge un bagul ple de xicotetes tauletes de fusta que li permet pintar in situ.

Li seguix la sèrie Dormir al ras (1994-1996), centrada en les dificultats de la migració, abastant tant les adversitats del viatge com els desafiaments d'idioma, laborals, residencials, culturals i socials als quals s'enfronten en el lloc de destinació. Podem observar com, amb el pas de cadascuna d'elles, ha anat creixent el seu compromís individual, fruit, no d'una ideologia política, sinó d'una reflexió davant els problemes socials que afecten les persones migrants. Els diferents experts han destacat de la seua pintura en aquesta etapa les formes simplificades, els diferents graus de figuració i gamma cromàtica segons l'atmosfera recreada en cada quadre^[1].

En 1997 presenta Apunts Albanesos (Albanesos). El seu primer viatge a Albània ja havia tingut lloc en 1993, poc temps després de l'inici de la caiguda del comunisme i coincidint amb una caòtica i abrupta transició cap al capitalisme, que va causar al país un col·lapse econòmic, desocupació, inflació galopant, corrupció, augment de la desigualtat social… A més, el seu entorn geogràfic es troba immers en les anomenades «guerres iugoslaves» (1991-2001), amb una nombrosa població albanesa en les zones en conflicte, la qual cosa impacta enormement en la realitat del país. Destaca en particular el cas de Kosovo en 1999, que també es veu reflectit en alguna de les seues obres després de la seua visita a la zona.

Des d'aquest any i fins a 1997, armat dels seus quaderns de viatge i d'un bagul ple de tauletes per a pintar, escriu i dibuixa sobre l'emigració -novament- que aquesta situació provoca, que en aquest cas es dirigix cap a Itàlia, Grècia i Turquia. En aquests apunts i tauletes, i en la posterior obra de major format, arreplega molts temes que van sorgint pel camí; alguns d'ells els aborda de manera recurrent: l'escalada de la Serra de Gramos^[2], les cues davant el consolat grec en Gjirokastër per a obtindre el passaport, una població alçada en armes… fets que a vegades contrasta amb un toc de celebració o festiu, com el de «novia en la revuelta» o «danza antes de cruzar la montaña». Com expressa la periodista Maribel Marín Yarza en el context de l'exposició Viajar, perder países, Enric Alfons narra amb el llenguatge del pinzell la interacció que sorgix del coneixement de la gent i el paisatge del lloc.

En els seus desplaçaments en aquesta etapa, i al voltant de la problemàtica albanesa, visita també ciutats gregues, de destí o trànsit d'aquesta població desplaçada, i Macedònia (en el seu moment part del territori de la RFS de Iugoslàvia i actual Macedònia del Nord), amb preocupacions comunes sobre l'estabilitat de la zona i amb una important comunitat albanesa entre la seua població.

S'aprecia amb tota claredat l'aprofundiment en la seua línia; i és que, com assenyala Fernando Golvano^{[3] [4]}, els viatges i la pintura d'Enric Alfons suposen «una reflexió a través de la qual, allò llunyà torna a ser pròxim, l'alteritat no es percep com a espill de diferències irreductibles…», res a veure amb la fascinació per l’«exòtic» que van experimentar altres artistes viatgers i la mirada romàntica.

El propi artista ens parla de la temàtica i les formes que adopta en aquesta etapa i posa de manifest com, després del seu primer viatge a Albània, adopta una iconografia distinta, rica en grafismes, símbols, signes poètics, surrealistes…, tendint cap al primitivisme i l’art brut, amb un joc d'interpretació espontani, instintiu, automàtic, inconscient; explica com, davant una sensació d'horror vacui, necessita omplir tot l'espai amb les idees que sorgixen de les seues notes de viatge, ja siguen frases, dibuixos, fotos… Submergit en aquest remolí d'emocions i sensacions, no és d'estranyar que desitge vore’s lliure de lligams i afirme que, sense renunciar a la seua formació acadèmica, és en aquesta etapa quan més es distancia de la pintura tradicional.

Així, Christian Parra-Duhalde destaca de la seua pintura[5], entre altres coses, la síntesi d'un expressionisme dramàtic i d’una ingenuïtat festiva, així com el seu barroquisme escènic coherent amb el conjunt d'emocions i sentiments dels seus protagonistes.

El color que adopta també tindrà un significat o narrativa propis: es perd el cridaner cromatisme de les seues etapes anteriors, per a adoptar uns blaus i grisos amb els quals reflectir la sensació de fred, el que passaven els albanesos quan creuaven les muntanyes nevades d'Albània a Grècia, assenyala.

Les principals exposicions individuals realitzades en aquesta etapa són: Apunts Albanesos, en la Galeria Rosalía Sender de València, desembre 1997-gener 1998, i en la galeria Rafael García de Madrid, a l'octubre-novembre 1998.


Així mateix, destaquem les exposicions col·lectives en les quals va participar amb obres d'aquesta sèrie:

• Igualdad es diferencias. Actividad y compromiso en el arte valenciano reciente, organitzada pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana i celebrada al llarg de 1997 i 1998 en diferents espais.
• Viajar, perder países, una exposició d'aproximació a l'experiència del viatge organitzada per la Diputación foral de Guipúzcoa, celebrada a la sala Arteleku i centre cultural Koldo Mitxelena a Sant Sebastià, al novembre-desembre 1998.
• Encrucijadas mediterráneas, viajes y errares, exposició que pretén recuperar la mar Mediterrània com a «mar mediadora» en la convergència de cultures i ciutadanies, organitzada per la Diputació de València a la Sala Parpalló, d'abril a juny de 2000.
• 27 Miradas, organitzada per Obra Social Ibercaja, celebrada a la Sala d'Exposicions d'Ibercaja a València a l'abril de 2000, que arreplega la mirada de 27 artistes valencians amb diferents aproximacions cap a l'entorn que ens envolta i cap a si mateixos.
                                                  
[1] Juan Ángel Blasco Carrascosa, doctor en Filosofia i Ciències de l'Educació per la Universitat de València, doctor en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València i crític d'art.
[2] Serralada muntanyenca entre Grècia i Albània, per on les persones migrants intentaven passar a Grècia.
[3]Doctor en Filosofia en l'àrea d'Estètica i Teoria de les arts per la UPV-EHU, docent, assagista, comissari d'exposicions i crític d'art.
[4] Text de Golvano « Encrucijada I: errabundeos críticos », contingut en el catàleg de l'exposició Encrucijadas mediterráneas, viajes y errares, Sala Parpalló, Diputació de València, 2000.
[5] Article en Levante, 9 de gener de 1998.