ALLÁ LEJOS (2000 - 2002)

Retorn a la figura de la dona. Procés reflexiu, amb els viatges en el record: es manté la idea del mestissatge.

Tota l'obra anterior a la sèrie Allá Lejos, iniciada a partir de 1980, naixia de l'experiència del viatge: el Marroc, Algèria, Mauritània, Tunísia, París, Londres, Turquia, Kurdistan, Albània, Macedònia (actual Macedònia del Nord), Kosovo, Síria i Jordània, reflectint en ella la figura i el rostre de la dona àrab i la seua vestimenta (sèries Fetitxes andalusins [1982], Deessa Màscara [1984] i Malhafa [1989]), la vida quotidiana de la seua població en el seu lloc d'origen o de destinació, com a immigrants, a París i Londres (sèries Espills d’un jardí [1991 - 1992] i Gouttes d’or dans la ville [1993] ), la dificultosa travessia del migrant i retalls de la vida que desenvolupa en el seu lloc o diferents llocs de destinació, com l'horta de València o Roquetas de Mar (sèrie Dormir al ras [1994 - 1996]), o l'èxode dels albanesos davant les dificultats de vida al seu país després del canvi del seu sistema polític i la situació de guerra del seu entorn, immers en les anomenades «guerres iugoslaves» (sèrie Apunts Albanesos [1997]).

Després de les tres primeres de la dècada dels 80, a partir de la sèrie Espills d’un jardí es desenvolupa en Enric Alfons una voluntat narrativa sobre les temàtiques al·ludides, fruit d'un compromís personal cap a les persones i col·lectius que viuen en eixes zones i circumstàncies, i una necessitat de captar l'instant valent-se per a això de les xicotetes tauletes de fusta que transporta i pinta in situ.

L'espontaneïtat en la pinzellada, les formes simplificades, el dinàmic vaivé entre primitivisme, expressionisme, abstracció i figuració són -juntament amb la incorporació de paraules, pictogrames i símbols- elements que deriven d'eixa imperiosa necessitat de contar el que veu i com ho veu. La crítica d'art ha destacat el mestratge i fluïdesa d'Alfons en l'ús del color, siga recorrent a una paleta més o menys colorista, de tons vius i alegres, siga emprant tonalitats ombrívoles i apagades, reforçant amb això poderosament el narrat i traslladant a l'espectador les seues emocions davant l'ambient i experiència viscuts en cada cas.

La nova sèrie naix tres anys després de l'anterior; amb ella la seua obra experimenta un canvi significatiu, motivat per una implicació amb la família després de la seua estrenada paternitat que comporta pràcticament l'abandó de la seua activitat viatgera, tan vinculades a la seua expressió artística. Existix,, no obstant això, simultàniament i paradoxalment, una continuïtat.

El mateix Enric Alfons exposa una vegada més les claus del seu nou treball: «vaig tindre la necessitat de parar, de reflexionar, replantejar-me la meua obra. Aquestes peces que ara exhibisc no obeixen a un viatge, sinó que naixen del coneixement que he adquirit en anys anteriors, amb els meus viatges […] soc pare des de fa poc i això m'ha influït … ».^[1] «… A partir d'eixe bagatge [del viatge i del diari que suposen les tauletes], tracte de pintar des de zero […] necessite que l'obra siga més reflexiva […] seguisc amb la idea del mestissatge» .^[2]

Les seues influències són clares: Dubuffet, art brut, art africà, així com, segons expressa, l'art oriental, en particular el japonés. No obstant això, en parlar d'això, torna a invocar la literatura com la seua principal font d'inspiració, si potser amb més sentit i força, ja que es troba en un moment de major reflexió. Esmenta a Goytisolo i a Paul Bowles, tan vinculats tots dos, en vida i obra, amb el nord d'Àfrica i sobretot amb el Marroc.

Encara que la sèrie Allá Lejos va ser concebuda en un primer moment com a part de la sèrie Titelles -de fet, hi ha en ella elements d'eixe conjunt d'obres- prompte va adquirir entitat pròpia per la rellevància de la temàtica que contempla: la família i, sobretot, la dona.

És una tornada a la figuració femenina, en la qual la dona apareix representada com un ésser poderós i com centre al voltant del qual gira tot, siga en el seu paper de mare o en altres rols. El seu contorn dona idea del bagatge, procés reflexiu i mestissatge del qual parlava: trobem al pare, però també un rostre africà que ens mira, un immigrant arreplegant fruites, sabatilles (com les de la sèrie Dormir al Ras, formant part de les restes d'un naufragi), atuells de llunyans llogarets africans…; com assenyalava Juan Bautista Peiró,^[3] «una vegada més, demostra la seua persistent capacitat per a entrecreuar complexament una sèrie de fils dissímils fins a teixir un horitzó que ens atrapa fascinats en una primera ullada, ens obliga a detindre'ns minuciosament en els detalls, i continuem repensant».

Les vivències recordades del passat s'unixen al seu present en família. Així, podria argumentar-se que, mantenint-se fidel al seu compromís amb el món nord-africà i oriental, especialment amb el migrant que fuig de la pobresa i el conflicte, apunta ara un nou compromís, més íntim i més aviat lligat a la noció de «responsabilitat».

De fet, podem afirmar que el nom de la sèrie Allá Lejos fa referència tant a l'enyorança que l'immigrant sent pel seu poble -terra i gent-, com a la nostàlgia que ell mateix sent per aquells mons als quals ara és incapaç de desplaçar-se.

Quant a aspectes estilístics i formals s'assenyala com la dona es presenta abstracta i remarcada, com altres figures, per una pinzellada gruixuda.^[4] En comparació amb les sèries dels anys 80, el rostre es revist ara de major delicadesa i expressivitat i es tracta amb major preciosisme.

Estem, per tant, davant una nova etapa que, no obstant això, no implica l'abandó de les claus del seu llenguatge plàstic, madurat entre la gestualitat, la riquesa cromàtica i la densitat de la pinzellada.^[5]

Els llenços s'omplin de tons més lluminosos i cridaners i observem una major riquesa cromàtica en cadascun d'ells. Com a novetat, el fons del quadre s'organitza sovint en requadres de diferent color, o adopta les característiques d'un tapís o catifa berber, creant així espais diferenciats per a cada component de la narrativa.

Les principals exposicions individuals realitzades en aquesta etapa són: Allá Lejos, en la galeria Rafael García, Madrid, desembre 2001- febrer 2002, i en la galeria Rosalía Sender, València, al març - abril 2003.
                                                  
[1] Article «Enric Alfons expone de nuevo en Valencia tras cinco años de silencio», de C. Aimeur.
[2] Article en Las Provincias, 7 de març de 2003 i «Enric Alfons: “Trato de pintar partiendo de cero”», de R.V.M., en Levante, 8 de març de 2003.
[3] Article «Riqueza de recursos. ENRIC ALFONS», de Juan Bta. Peiró, en Levante, 21de març de 2003.
[4] Article «La mujer, el mestizaje, el arte», de Rafa Soria Domínguez, en El Diario de València, 8 de març de 2003.
[5] Article «Enric Alfons, sèrie “Allá Lejos”», en El Punto de les artes, 14 al 20 de març de 2003.