FETITXES ANDALUSÍS (1982), DEESSA MÀSCARA (1984), MALHAFA (1989)

DÈCADA DE 1980: Fugida cap al Sud. Recerca de l’autèntic, la dona com a leitmotiv, fort cromatisme.

Superant etapes anteriors, en les quals la seua activitat artística es bifurcava en dues direccions oposades, la del mercat, d'una banda, i l'orientació marcada pel seu compromís polític per una altra, i després de l'esclat, al voltant de l'any 78, d'una intensa crisi personal, Enric Alfons es replanteja des de zero tot el seu treball creatiu.

El gir li portarà a reprendre en la pintura gestos i impulsos de la seua etapa d'estudiant, adoptant, en les seues pròpies paraules, una actitud evasiva i romàntica que es materialitza en una sèrie de desplaçaments cap al sud, amb un primer viatge al Marroc, una trobada amb l'altre que despertarà definitivament en ell una recerca de l’autèntic.


Fetitxes andalusins:
Aquesta nova perspectiva va vindre a objectivar-se amb la presentació d'una sèrie de treballs per a participar en la primera edició de les beques incloses en el Premi Alfons Roig de 1981, convocada per la Diputació Provincial de València com a ajuda a les arts plàstiques.

En eixes mateixes dates, aquests treballs són exposats en la individual Tafanejar, organitzada per l’Ajuntament de Torrent en el marc d'un projecte titulat Mestres i nous valors de la pintura i escultura del País Valencià. Les paraules de l'artista incloses en el fullet promocional de l'exposició revelen un procés creatiu introspectiu, que oscil·la entre la reflexió i l'irracional dins d'un món propi: «… fetitxe, tafaner/mira, recerca/afitona. Inconscient/racional i irracional/acció accione/pintar pinte …».

El catedràtic, assagista i crític d'art Román de la Calle^{[1] [2]} assenyala com aquells inquietants personatges dalt de la peixquera van sorprendre la totalitat dels membres del jurat, del qual ell formava part, fent mereixedor a Alfons d'una de les ajudes convocades per al desenvolupament del projecte presentat, del qual destaca del seu conjunt «la singular violència expressiva de la proposta».

En els mesos de maig i juny de 1982 té lloc a Nova York, organitzada per l’Oficina Nacional de Turismo de España, l'exposició col·lectiva New Painting from Valencia, que inclou els fetitxes d'Enric Alfons.

En el seu article sobre aquesta col·lectiva^[3], referint-se a aquest quefer artístic valencià, Román de la Calle destaca una doble introspecció: en un nivell objectiu, els elements de la pintura -pintura, gest, grafisme, color…- passen a ocupar el nucli de la seua preocupació; en un nivell subjectiu, la individualitat de l'artista s'obri a un «món propi» i l'obra projecta una cosmovisió introspectiva de la realitat.

En aquesta mateixa línia, en dates molt més recents, Boye Llorens Peters assenyala^[4] que l'objectiu de la nova generació d'artistes sorgida de la Transició era el d’agitar sentiments i plasmar la sinceritat d'una mirada subjectiva.

I aquesta és la lectura, com hem assenyalat, en la qual s'emmarquen aquests fetitxes i el desenvolupament posterior de la seua pintura, que es mou sempre en el terreny de la subjectivitat.

El mes de novembre de 1982, en el marc de l'exposició a la Sala Parpalló dels treballs dels artistes becats en la citada edició del Premi Alfons Roig, organitzada per la mateixa Diputació, Enric Alfons exposa aquesta sèrie sota l'encapçalament Fetitxes andalusins. Assenyala Román de la Calle el hieratisme de la composició, l'èmfasi dels trets estrictament femenins, accentuant els seus signes eròtics, «dins sempre d'una atmosfera càlida i fins una miqueta escenogràfica, en la qual feia l'efecte que alguna cosa anava a succeir, malgrat la impertèrrita quietud i espera dels respectius personatges, semiocults, després dels abundants celatges i vels».


Deessa Màscara:
Sovintegen els seus desplaçaments pel nord d'Àfrica, que completa en 1983 amb viatges d'estudis a l'altiplà muntanyenc del Tassili (Algèria) i a l'alt Atles al Marroc, durant els quals concep l'obra Deessa Màscara, que al juliol de 1984 es mostra a la Sala d'Exposicions de la Caixa de Pensions a València, amb els textos de Ferran Cremades i Arlandis acompanyant a les pintures d'Enric Alfons^[5]. Aquesta obra representa l'erotisme i la sensualitat de la dona ocults després dels vels i les màscares, en un joc d'atracció i seducció enriquit i potenciat pel doble llenguatge emprat: el del color, forma i composició visual del pintor, i el de la paraula i metàfora de la prosa poètica de Cremades.

El tema és, una vegada més, la dona, aquesta vegada el seu rostre, cobert pel vel, i el joc de la mirada. Juan Ángel Blasco Carrascosa^{[6] [7]} assenyala que «ha partit de la forma ovalada per a, en el seu interior, plasmar l'expressió dels rostres a través de càlids colors extrets dels tapissos i les catifes islàmiques. El resultat final [mostra] una galeria de retrats en els quals fetitxisme, tremendisme colorista i passió sensual se'ns oferixen com a constants, enllaçant així amb la seua obra precedent».

Per part seua, Román de la Calle[8] assenyala el desig de l'artista de mostrar la màgia d'un món diferent, que es plasma en els llenços d'aquestes sèries amb una certa violència primigènia. Apunta, quant al seu tema principal i tècnica, la plasticitat de les màscares, la persistència de les mirades, que queden emmarcades per l'oval de la cara, hàbilment aconseguit a través de traços lineals d'una sèrie de formes elementals. El crític parla d'un «suport formal de color, precís i destacat protagonista de les seues obres, […] de lluminós cromatisme».

D'entre altres exposicions celebrades amb obres d'aquesta sèrie destaquem, a més de les esmentades, la individual organitzada en la Galeria Lucas de Gandia i les següents mostres col·lectives: la de la 4 Bienal de Arte de la Ciudad de Oviedo, organitzada pel seu ajuntament amb la col·laboració del Museo de Bellas Artes de Asturias, la de la primera Mostra d'Art de València amb l'aportació d'obra de la Fundació Caixa de Pensions, de joves artistes de Catalunya i València de merescut prestigi en el panorama artístic de l'època, i les que, organitzades per Promocions Culturals del País Valencià en col·laboració amb entitats locals i sota el títol de Plàstica Valenciana Contemporània i Pintors Valencians Contemporanis, es van dur a terme al llarg de 1986 i 1987 en diversos espais com la Llotja de València i diversos municipis de València, Alacant i Castelló.


Malhafa:
El període 1985 a 1990 és particularment intens: docència, doctorat (1987), viatges d'estudi, en aquesta ocasió a l'illa de Yerba (Tunísia) i al Sàhara Occidental, en els quals fa treball de camp. Aprofita els períodes vacacionals per a ampliar més els seus horitzons i arriba a Mauritània i Turquia. Ací conviu amb la població local, s'impregna del seu dia a dia, rituals i costums i es revitalitza amb els valors de l'amistat, la família i el bon veïnatge que allí es viuen i perduren amb tot el seu significat.

Al llarg de 1988, 1989 i 1990 freqüenta Ifni, el Sàhara Occidental i Nouakchott (Mauritània), arreplegant en una trentena de quaderns apuntes sobre la seua vida diària.

No és d'estranyar per això que, a partir d'ací, el seu leitmotiv, la figura de la dona, es veja representada d'una altra manera, ja no més com un fetitxe carregat d'un erotisme fruit de l'evocació, sinó com a protagonista d'una quotidianitat que plasma en els seus quaderns, dedicant una especial atenció al seu abillament, la malhafa, un tipus de vel de cridaners estampats que cobrix el cos i el cap de la dona de la regió del Sàhara. Fins a tal punt que, com indica Román de la Calle, «rostres, mans o peus són així sotmesos a mínimes fórmules de representació».

Observem un canvi o evolució entre les seues primeres i últimes malhafas, fruit de la sintetització. D'un barroquisme en representar la vestimenta, a l'aplicació del color per a reflectir la forma de la vestidura i figura femenina sense major adorn o detall.

Les principals exposicions individuals que es van realitzar d'aquesta etapa sota el títol Malhafa, tenen lloc a la Sala Rius de Carcaixent (octubre de 1989) i en la Galeria l'Eixample de València (octubre-novembre de 1989).

Destaquem també, entre les exposicions col·lectives en la qual va participar amb obres d'aquesta sèrie, la que va tindre lloc a l'agost i setembre de 1989, en el Centre Cultural Mislata, amb motiu de la inauguració d'aquest centre.

[1]  https://catunescoforum.upv.es/mision-y-objetivos/equipo/roman-de-la-calle/
[2] En el catàleg de l'exposició Malhafa en galeria El Ensanche. València, octubre-novembre 1989, sota el títol «Cuando el Malhafa prolonga la máscara».
[3] Pintura valenciana en New York, per Román de la Calle, Las Provincias, 24 de juny de 1982.
[4] Text del comissari en el catàleg de l'exposició Enric Alfons. Viajar, conocer, pintar, Boye Llorens Peters, editat per l’Ajuntament de Cullera, 2018.
[5] Aquesta exposició compta amb el catàleg editat per la Fundació Caixa de Pensions, Deessa Màscara, Enric Alfons/Cremades i Arlandis. Recollit amb més detall en l'apartat Bibliografia.
[6] Doctor en Filosofia i Ciències de l'Educació per la Universitat de València, Doctor en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València i crític d'art.
[7] «Máscaras africanas en la pintura de Enric Alfons», de Juan Ángel Blasco Carrascosa. CIMAL Cuadernos de cultura artística, Nº 24, 1984.
[8] En el catàleg de l'exposició Malhafa en galeria El Ensanche. València, octubre-novembre 1989, sota el títol «Cuando el Malhafa prolonga la máscara».