ESPILLS D’UN JARDÍ (1991 - 1992) I GOUTTES D'OR DANS LA VILLE (1993)

Protagonisme de l'instant, incorporació de voluntat narrativa i aplicació de noves tècniques.

Després de l'etapa anterior que abasta tota la dècada dels huitanta i que ve definida per Fetitxes andalusins, Deessa Màscara i Malhafa, les seues tres sèries al voltant de la figura de la dona en el món àrab, una nova fase s'inicia en la pintura d'Enric Alfons.

Se sent atret per l'autenticitat de la vida de la població local dels llocs que va coneixent, una existència basada en la reciprocitat i en la cooperació entorn d'una economia de subsistència, en els llaços de parentiu, i amb un desenvolupament cultural i espiritual de gran riquesa. Complementàriament, llig i estudia llibres sobre antropologia, cultura, religió, art, etc. del Sàhara, Àfrica Subsahariana i Orient Pròxim. També troba referències en els escrits de Juan Goytisolo, tan vinculat amb París i amb el món àrab des dels anys seixanta: «qui més m'ha influït ha sigut Goytisolo», declararà^[1].

Manté els seus desplaçaments per tot el nord d'Àfrica, inclosa Mauritània, però estenent ara el seu camp d'investigació en dues direccions molt diferents: el Kurdistan turc (juliol de 1991), acabada de finalitzar la Guerra del Golf, que terminava d'acollir a un milió de kurds iraquians i on troba un ambient tibant i plagat d'armes, en el qual a vegades només podia prendre notes; i París i Londres, on se centra en la població migrant (observant i explorant i com es desembolica en aquest entorn i enriquix a eixes ciutats, que canvien la seua idiosincràsia per la seua presència), i posa de manifest la riquesa que aporta la diversitat^[2]. A Londres busca el contacte amb refugiats polítics kurds per a aprendre de la seua cultura i conéixer la seua situació.

E.J. Martínez Alfonso^[3] ens descriu d'una manera molt descriptiva l'activitat i els ambients de París pels quals es mou el pintor: el contacte amb els marabouts africans, els seus desplaçaments fins a l'estació de metro de Barbès per a submergir-se en els carrerons de la Goutte d’Or, la multitud sorollosa enmig del mercadeig de roba usada i menuderies, els voltants de Tati, un centre comercial on buscar gangues, les botigues de música i vídeos de sons multiètnics, la presència de tintorers soninkes barrejats amb turistes, costurers senegalesos situats al costat d'elegantíssimes boutiques… I com els diumenges a la vesprada, dones africanes embolicades en les seues millors gales multicolors de fines teles poblen, juntament amb els seus fills, els jardins i cafetins de la zona del dix-hutième arrondissement.

Un ambient també evocat per Josep Lozano en el seu bell relat «Walata», dedicat a Enric Alfons^[4], en el qual, amb el punt de vista canviat, seguim els passos, pensaments i enyorances d'un jove maurità establit a París, que conté nombroses picades d'ullet als moments, llocs i motius reflectits en els quadres i tauletes del pintor: el dimanche après-midi de la població immigrant, Barbès, i la Goutte d’Or, Nouakchott i Djajibini, la decoració a l'interior de les cases mauritanes… Una vegada més, l'escriptura acompanyant a la pintura.

En diverses entrevistes Enric Alfons ens dona pistes per a entendre les noves temàtiques, tècniques i estil que adopta: «descobrisc un món totalment diferent […] m'he plantejat una nova etapa. S'introduix una voluntat narrativa…». Vol plasmar «instantànies de la vida quotidiana, segons l'observe […] òbric la maleta i pinte […] És una activitat frenètica, més intuïtiva que reflexiva». (veure nota 1). Existix una necessitat d'atrapar i descriure el moment, un desig de traslladar a la seua pintura l'atmosfera, l'ambient, la llum, els colors i la força i profunditat de les experiències que viu.

Així, el relat deixa de ser atemporal i de referir-se en general al món i cultura àrabs, com ocorria en les seues etapes anteriors, per a situar-se en moments cronològics i llocs concrets. En les seues noves creacions apareix una multiplicitat figurativa, en activitat i moviment, a vegades més descriptiva i en unes altres, més abstracta, simples estructures recurrents que apunten un lloc, moviment en l'ambient, acumulació d'objectes o persones^[5].

A més, per eixa necessitat d'atrapar l'instant, represa de la seua etapa d'estudiant el mètode de pintar in situ en xicotetes tauletes de fusta, estrafent així la tècnica plenairista tan utilitzada pels impressionistes.

En relació amb aquest període, els experts i crítics d'art esmentats destaquen la major llibertat de la gestualitat, el gran protagonisme del joc cromàtic, la representació de formes més elementals i simplificades i una síntesi de textures i colors que té com a fi mostrar, no ja figures o formes típiques, sinó més aviat atmosferes i ambients que ajuden l'espectador a desenvolupar una nova mirada sobre allò divers.

Les exposicions principals d'aquesta etapa són: Espills d’un jardí, a la Sala d'Exposicions del Centre Cultural Bancaixa, a València, al gener-febrer de 1992; Pintures, en la galeria Cromo d'Alacant, al desembre de 1992, i Gouttes d’Or dans la ville en la galeria Rosalía Sender de València, al febrer-març de 1993.

Destaquem així mateix tres de les exposicions col·lectives en les quals Alfons va participar amb obres d'aquestes sèries: De mar a mar, organitzada en 1993 per la Facultat de Belles Arts de Sant Carles (U.P.V.) i Southampton Institute of Higher Education; Encuentros en el Zócalo, organitzada en el mateix any per la Facultat de Belles Arts de Sant Carles (U.P.V) i la Escuela Nacional de Artes Plásticas (U.N.A.M. de Mexico), i Encrucijadas mediterráneas, viajes y errares, organitzada l'any 2000 per la Diputació de València.
                                                  
1 Entrevista de R. Ventura Meliá a Enric Alfons, Levante, 21 de gener de 1992.
2 Article de C.D.M. «El rojo vital», Levante, 26 de febrer de 1993.
3 E.J. Martínez Alfonso «Anécdotas de un nómada», fullet de l'exposició Gouttes d’or dans la ville, galeria Rosalía Sender, València, febrer-març 1993.
4 Relat inserit en el catàleg de l'exposició Espills d’un jardí, Obra Cultural Bancaja, gener/febrer 1992.
5 Text de Román de la Calle «Enric Alfons: la llamada del sur…» en el Catàleg de l'exposició Espills d’un jardí, Obra Cultural Bancaja, gener/febrer 1992.