ENTRE COMEDORES DE HARIRA (2009) I EPÍLOGO: INTROSPECCIONES (2010 - 2016)

Mirada cap a l'interior emocional.

Tota l'obra anterior a les sèries anteriors, Allá Lejos i Titelles, a partir de 1980, naixia de l'experiència del viatge: el Marroc, Algèria, Mauritània, Tunísia, París, Londres, Turquia, Kurdistan, Albània, Macedònia (actual Macedònia del Nord), Kosovo, Síria i Jordània, reflectint en ella la figura i rostre de la dona àrab i la seua vestimenta (sèries Fetitxes andalusís [1982], Deessa Màscara [1984] i Malhafa [1989]), la vida quotidiana de la seua població en el seu lloc d'origen o destinació com a immigrants a París i Londres (sèries Espills d’un jardí [1991 - 1992] i Gouttes d’or dans la ville [1993] ), la dificultosa travessia del migrant i retalls de la vida que desenvolupa en el seu lloc o diferents llocs de destinació, com en l'horta de València o Roquetas de Mar (sèrie Dormir al ras [1994 - 1996]), o l'èxode dels albanesos davant les dificultats de vida al seu país després del seu canvi de sistema polític i la situació de guerra del seu entorn, immers en les anomenades «guerres iugoslaves» (sèrie Apunts Albanesos [1997]).

Després de les tres primeres de la dècada dels 80, a partir de la sèrie Espills d’un jardí es desenvolupa en Enric Alfons una voluntat narrativa sobre les temàtiques al·ludides, fruit d'un compromís personal cap a les persones i col·lectius que viuen en eixes zones i circumstàncies, i una necessitat de captar l'instant, valent-se per a això de les xicotetes tauletes de fusta que transporta i pinta in situ.

L'espontaneïtat en la pinzellada, les formes simplificades, el dinàmic vaivé entre primitivisme, expressionisme, abstracció i figuració són -juntament amb la incorporació de paraules, pictogrames i símbols- elements que deriven d'eixa imperiosa necessitat de contar el que veu i com ho veu. La crítica d'art ha destacat el mestratge i la fluïdesa d'Alfons en l'ús del color, siga recorrent a una paleta més o menys colorista, de tons vius i alegres, siga emprant tonalitats ombrívoles i apagades, reforçant amb això poderosament el narrat i traslladant a l'espectador les seues emocions davant l'ambient i experiència viscuts en cada cas.

A partir de l'any 2000, naixen les sèries Allá Lejos i Titelles, conseqüència d'un nou moment vital després de la seua recent paternitat: necessitat de replantejar la seua obra des de zero a través d'un procés reflexiu, els viatges en el record, encara que mantenint la idea de mestissatge.^[1].

El procés reflexiu al qual s'al·ludix es construïx sobre la base d'una sòlida formació acadèmica i el seu gran bagatge viatger, complementats per nombroses referències artístiques, literàries, filosòfiques, poètiques, cinematogràfiques, musicals i dels fets d'actualitat que van succeint i que, d'una forma o d'una altra, l'afecten, com arreplegàvem amb més detall en el text relatiu a la sèrie Titelles.

Les temàtiques que s'aborden en aquestes sèries entrellacen les referides al seu compromís amb el món nord-africà i oriental -especialment amb el migrant que fuig de la pobresa i el conflicte- i les relatives a les seues pròpies circumstàncies i emocions personals.

En Allá Lejos la dona -de nou- es convertix en el centre de la composició, es visualitza dotada de gran força, en el seu paper de mare o en altres rols. En Titelles, per contra, les temàtiques principals dels seus quadres són molt diverses: immigrants al parc del Retiro de Madrid, xiquets, venedors de flors ambulants, flautistes, …

Mantenint les claus del seu llenguatge plàstic, madurat entre la gestualitat, la riquesa cromàtica i la densitat de la pinzellada^[2], Alfons incorpora al llenguatge plàstic diferents estils, des del simbolisme, fins al surrealisme i l'expressionisme, i entren en joc formes, postures o situacions imaginàries; per exemple, els xiquets són representats com a éssers voladors, els seus torsos, o els d'algun immigrant, es transformen en laberints, o se'ns mostren com a titelles o marionetes, mentre fan la recol·lecció.

En conclusió, allò nou d’ambdues en relació amb les etapes anteriors, conseqüència del nou context en el qual l'artista viu, és la presència de recursos que venen a ressaltar els aspectes psicològics i emocionals experimentats pels seus personatges i, com a novetat afegida, per ell mateix.

En les sèries següents, aprofundix encara més en aquests aspectes emocionals, especialment aquells relacionats amb les seues circumstàncies personals. D'altra banda, des de 2006, havia représ la realització dels viatges vinculats al seu quefer artístic, sobretot al Marroc. En aquesta ocasió, la seua atenció es dirigix als modestos establiments de carrer que fan les vegades de menjadors i on se servix la harira.

Naix així en 2009 la sèrie Entre comedores de harira. En eixe escenari, entre les seues taules, amb els seus bols de sopa, pans i sardines, es mouen diferents personatges misteriosos, uns removent el contingut del bol o amb el pa a les seues mans, altres agotzonats o encongits sobre si mateixos -com protegint-se d'una amenaça externa- i, a vegades, en un primer pla, un xiquet partit per la meitat i amb un buit visceral o assegut a la taula, lligat en creu a les seues ales, que no volen. Unes escenes, en definitiva, que desassosseguen, que poden simbolitzar sentiments de pèrdua i dolor emocional i una necessitat de protegir-se enfront de tot això.

Continua organitzant el fons en requadres de diferents colors per a distingir els diversos elements de la narració. Els colors són notablement més apagats en comparació amb sèries anteriors: negres, grisos, rojos foscos -encara que a vegades puguen aparéixer tons més vius en les escenes més amables dins de la temàtica- o el blanc de les allargades taules de plàstic, típiques d'aquests menjadors.

La sèrie següent l'hem denominada, després de la seua defunció i prèvia anàlisi, Epílogo: introspecciones. Utilitzant en general un format xicotet (que inclou tauletes), un o uns pocs personatges, les peces mostren eixes actituds tan turmentades que hem descrit, en un entorn més reduït, per la qual cosa adquirixen molta més presència i potencien el discurs. Aquest entorn pot incloure elements d'un menjador de harira -una cantonada d'una de les seues taules i sobre ella el bol de sopa-, una finestra oberta amb vista a la mar o una platja, que aporten a la narració un contrast de lluminositat, esperança i llibertat en relació amb ell o amb els personatges del primer pla; altres vegades no hi ha entorn, únicament el fons de requadres de colors, amb el personatge representat en completa soledat …

Les exposicions individuals principals d'aquesta etapa són: Entre comedores de harira, en les galeries Rafael García, Madrid, març – maig 2009, i Rosalía Sender, València, març – abril 2010, i en el Café Malva-rosa, Espai Paral·lel, abril – maig
                                                  
[1] Articles «Enric Alfons expone de nuevo en Valencia tras cinco años de silencio», de C. Aimeur, en Las Provincias, 7 de març de 2003 i «Enric Alfons: Trato de pintar partiendo de cero», de R.V.M., en Levante, 8 de març de 2003.
[2] Article «Enric Alfons, sèrie “Allá Lejos”», en El Punto de las artes, 14 al 20 de març de 2003.